divendres, 18 de març de 2011

SOS DONES


Durant el partit que va enfrontar el Futbol Club Barcelona contra el Reial Saragossa es va voler reivindicar el paper de la dona barcelonista. És per això que els presidents dels dos clubs van cedir les seves butaques a una representació femenina .

Per a molts pot semblar una acció exemplar, qui es pot oposar a aquesta lloable iniciativa. Estic convençut que quan els directius del Barça van decidir impulsar aquest gest ho van fer amb tota la bona intenció del món. Segurament intentant donar exemple d’igualtat entre homes i dones i homenatjant a aquelles que van lluitar per poder formar part d’un club de futbol. Però segurament la imatge que es va donar no va ser aquesta.

Quedi clar que en tot l’article m’estaré referint al paper de la dona en la nostra societat, malauradament, en d’altres llocs del món les dones pateixen una situació greu de discriminació, fet que és del tot reprobable.

Des de ja fa uns anys que s’ha imposat a la societat una mena de feminisme col·lectiu impulsat per alguns sectors d’esquerres ja que segons sembla la dona en el nostre país està desprotegida. Per exemple, al govern espanyol hi ha un ministeri dedicat a la igualtat des d’on es promou, entre d’altres coses, la igualtat en l’empresa o l’institut de la dona. Una altra tasca que desenvolupa aquest ministeri és la lluita contra la violència de gènere, aquest sí un problema greu en la nostra societat. Sovint es barregen totes dues coses. Per una banda tenim la reivindicació de la igualtat home-dona en la nostra societat, fet que ja és una realitat. Per altra banda hi ha la lluita contra la violència de gènere, problema greu provocat per una minoria d’homes que no accepten aquesta situació d’igualtat amb les conseqüents reaccions que moltes vegades acaben amb un desenllaç tràgic.

Homes i dones gaudim de les mateixes llibertats, drets i deures. També tenim les mateixes oportunitats per a estudiar o treballar. Sorprèn aleshores que hi hagi tantes veus que reivindiquen una situació de desigualtat. Tot aquest moviment l’únic que fa és reclamar que la dona, remarco que em refereixo sempre dins la nostra societat, està en inferioritat i això no és així. És cert que en la nostra societat hi ha pensaments masclistes que s’han d’eradicar, però afortunadament no corresponen a la majoria.

Si el que volem és que ser dona no suposi cap impediment el que em de fer és tractar-ho amb normalitat, sense favoritismes ni tractes especials, d’aquesta manera sí que assolirem una plena igualtat.

Per cert, els mateixos que tan clamen en favor de la dona en una llotja d’un camp de futbol, han impulsat que en motiu del dia del pare un afortunat podrà ballar amb les cheerleaders.

dijous, 3 de febrer de 2011

La crisi? Què la paguin els rics!


Fora el capitalisme salvatge, la crisi és culpa del sistema capitalista, els governs fan rebaixes fiscals per afavorir els rics i les empreses, ens roben els diners, volem la retirada de l’agressió capitalista, no a la privatització de la sanitat i l’educació, volem justícia social, no volem inseguretat laboral ni sous baixos o sous que van directes
a les butxaques dels banquers. Volen que paguem la seva crisi amb sofriment o rebaixant les nostres condicions laborals i serveis públics.

Tots aquest arguments són utilitzats per una gran part de la societat que està disconforme amb com s’està gestionant la crisis. Segons ells, la traumàtica situació econòmica en la qual ens trobem, és causa directa de la cobdícia d’empresaris, banquers i govern. Pel que fa als empresaris i als bancs, se’ls assenyala per extorsionar els treballadors, la classe obrera que en diuen, i enriquir-se. Als banquers per ser l’expressió màxima del sistema capitalista i aprofitar-se dels ciutadans. Al govern, que tot hi ser “d’esquerres” també hi estan en contra, se’l crítica perquè en comptes de  donar suport als treballadors, s’ha posat al bàndol dels dolents, donant ajudes a bancs i caixes i subvencions a empreses.

La situació actual no és bona, l’atur ronda el 20%, a la caixa de l’estat hi ha teranyines i els governs han de fer mans i mànigues per aconseguir liquiditat, l’activitat empresarial ha disminuït considerablement i el sistema financer, especialment les caixes, estan en una situació d’inestabilitat. Al nostre país, molta gent creia que podia viure per sobre de les seves possibilitats i amb el boom de l’habitatge es varen comprar un pis que actualment no poden pagar. A més a més, molts han anat a l’atur i amb el subsidi no poden cobrir despeses. Conseqüència, les caixes veuen com els ha augmentat la morositat i se’ls han desequilibrat els comptes, i l’estat veu com li augmenta la factura de l’atur ja que ha de mantenir a molts aturats.

Culpa dels mal anomenats rics? No crec que sigui culpa seva, és més, segurament són qui en tenen menys la culpa. És més, si fins ara em pogut viure com ho hem estat fent sí que és gràcies a ells. No són pas els rics qui porten els seus nens a l’escola pública, tampoc són ells qui fan servir els hospitals del sistema públic ni demanen vivendes de protecció oficial ni utilitzen el transport públic. I tot això sense rebre res a canvi, més aviat tot el contrari, són els qui cotitzen més a la seguretat social.

Quina ironïa, tots els agents socials “d’esquerres” com ara sindicats, assamblees i partits polítics que tan critiquen a les classes altes i resulta que si no fos per ells, tot el sistema públic del benestar desapareixeria. Què es pensaven, que les coses es paguen soles, que els diners de l’estat, comunitats, ajuntaments són il·limitats? Com diu el de Polònia: perdoneu, però algú ho havia de dir.